2ª Lliço – L’esquelet 
A aquestes alçades esperem que hagis descobert que la trama bàsica d’una novel·la negra no és tan complicada com sembla. Si et desfàs de totes les coses supèrflues que hi ha al voltant, veuràs que finalment queda el motiu, l’assassí i un modus operandi (o dos). Som-hi doncs, anem a agafar aquest “esquelet” i posar-li una mica de carn. Iniciem la lliçó amb la part més important…
Si et vas perdre la lliçó anterior, encara ets a temps de llegir-la!
Construir la tensió
Construir la tensió és l’essència de l’ofici de l’escriptor de novel·la negra ja que el que més tem l’escriptor és avorrir al lector. Hi ha molts trucs que pots emprar per crear tensió:
L’entorn extern és el que habitualment coneixem com “escenari”. Tens plena llibertat per canviar els escenaris, la ciutat, el país, la cultura, etc., el que més convingui. Al llibre Els crits del passat, situo a dos parts de la família Hulth en entorns totalment diferents: una part de la família viu en una casa senyorial, amb tot el que comporta, mentre que l’altra viu una abandonada vida de pobresa i crim en una llardosa barraca. A La princesa de gel, en canvi, vaig escollir emmarcar part de la història a Göteborg, on viuen alguns dels personatges principals. Tots dos són exemples de com es pot crear la tensió a partir del canvi de l’entorn extern.
En altres paraules, hi ha moltes maneres de variar l’escenari sense haver de canviar exclusivament el geogràfic, utilitza la teva imaginació!
L’entorn intern comprèn tot allò que tenim dintre de nosaltres mateixos: pensaments, idees, personalitat, etc. L’entorn intern es pot canviar per la simple observació dels fets des de la perspectiva dels diferents personatges. Aquest és un dels exercicis que més m’agrada fer a la meva escriptura. A La princesa de gel i Els crits del passat vario constantment de punt de vista narratiu, fet que afavoreix la creació de variacions naturals en el temps, el to, etc.
Hi ha diverses maneres per explorar aquesta eina de la tensió. Una d’elles és crear un personatge que tingui una falta d’interès total i d’interès per assassinar, i que sembli totalment innocent. Segons l’antiga teoria que ·l’assassí és sempre el que menys esperes, els lectors estaran veient a aquest presumpte innocent com el candidat perfecte a assassí.
Un altre tipus de pista falsa és la del personatge que dóna una coartada falsa: la sospita dels lectors es dirigirà immediatament a aquesta persona, però realment no tindrà res a veure amb l’assassí, i mentirà, simplement, per ocultar una adulteri.
Pot passar també que un personatge és víctima d’un intent d’assassinat i la policia va darrere del sospitós, però, realment, la víctima és l’assassí que ha representat el seu atac. Aquesta és una de les pistes falses més recurrents, un clàssic! (Recomano la lectura de la novel·la Y no quedó nadie, d’Agatha Cristie, on l’autora ens porta a creure que l’assassí s’ha assassinat a sí mateix…)
Com pots comprovar, amb una mica d’imaginació pots crear falses pistes per confondre al lector i enganxar-lo a la trama. El propòsit de les pistes falses, és, per tant, atreure la sospita dels lectors cap a una direcció falsa. Emprada correctament, la pista falsa és una de les millots eines de tensió a disposició de l’escriptor de novel·la negra.
Assegurat que hi ha més d’un personatge a l’historia amb un motiu per matar. Si només hi ha un personatge amb motius, el lector experimentat el descobrirà immediatament.
Una eina molta efectiva és la insinuació, per exemple, que algun personatge sempre oculti un secret. Els lectors no sabran que és, i encara que ho sàpiguen, el secret no tindrà res a veure amb l’assassí, encara que igualment despertarà la seva curiositat. Això, portat a la pràctica, és contar als lectors només una petita part de la veritat. Al llibre Els crits del passat, per exemple, això és el que vaig escriure a l’últim passatge:
“Alguna cosa més va captar l’atenció d’en Martin i estava sobrevolant la seva ment. Febrilment va registrar les impressions sensorials de la seva visita al cementiri però va romandre intrigat. Hi havia alguna cosa que havia vist que hagués tingut que registrar. Enfadat, donava cops amb els dits sobre el volant, però finalment va haver d’abandonar l’escorredís record que es subjectava amb agulles. Van tornar a casa en silenci.”
No et desperta la curiositat el que va veure Martin però no pot recordar?
Personalment és una de les tècniques que més m’agrada. Consisteix en tancar una seqüència durant el clímax. El terme és originari del món televisiu, quan els productors acaben un episodi amb algú literalment penjat d’un penya-segat, per assegurar-se que els espectadors mirin el capítol següent amb la finalitat de descobrir el destí del personatge.
Al món de la novel·la negra el personatge principal, per exemple, troba una pista vital per al cas al final del capítol, però el capítol es finalitza abans que els lectors esbrinin què és. O bé un personatge acaba en una situació difícil, i passa a un segon pla durant un temps mentre l’autor trasllada la curiositat del lector cap a altres parts de la història. Emprar la tècnica del Cliff-hanger no comporta un èxit total pel que fa a l’addicció dels lectors al llibre però si que ajuda a equilibrar escenes de més tensió amb escenes més relaxades. Per a il·lustrar el que us explico, us deixo un altre passatge de Els crits del passat. Heu de tenir en compte que aquest fragment pertany a la part final del llibre, on el cliffhangers té el màxim efecte.
“Just quan Perout es va aixecar per marxar, va sonar el telèfon un altra vegada. Aquest cop eren els forenses. Amb por es va armar de valor per escoltar allò que el laboratori li havia d’explicar. Finalment potser tindrien la peça del trencaclosques que estaven buscant. Però mai de la vida, ni en els pensament més atrevits d’en Patrick, havia pogut predir el que va escoltar a continuació.”
Lectures recomanades
1. Y no quedó ninguno (Diez negritos), Agatha Christie, DeBolsillo, 2004.
2. Writing mysteries, Sue Grafton, Writer’ s Digests Books, Ohio, 1992. (pp. 109-116 i 126-131)
3. How to write mysteries, Shannon O’Cork, Writer’s Digests Books, Ohio, 1989 (pp. 56-86)
