Aquesta web utiliza cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús i la nostra política de cookies. OK | Més informació

ENTREVISTA: Teresa Muñoz parla del seu nou llibre 'Des del balcó'

2168_entrevista-teresa-ok.jpg

Quina aportació fa Des del balcó a la literatura que ja s’ha escrit sobre la Guerra Civil i la postguerra? Per quin motiu vas veure clar que havies d’escriure la història de la Quima i dels personatges que l’envolten?

Diuen que se n'ha escrit molt, d'aquest període, però jo crec que no; almenys no tant com caldria tenint en compte com va ser el franquisme de terrible i mutilador en tots els aspectes (encara que s'ha volgut fer creure que no n'hi havia per tant; de fet, aquest és el problema). A l'escola mai m'ho van explicar, que fos tan terrible, i en canvi jo percebia la por que havien passat a casa quan en parlaven (els més grans mai més se la van treure de sobre), i per tot això tenia molt clar que volia escriure i seguir denunciant el mal que es va fer i els crims que es van cometre i que han quedat impunes.
Com en moltes etapes traumàtiques de la història, les generacions posteriors encara arrosseguen dolor i frustració i per això s'escriu i se'n fan pel·lícules. Ho fan els que no ho han viscut, sinó que ho han heretat d'avis i pares, i ho fan per fer una mica de justícia, ni que sigui poètica, i poder tancar un cicle. I per això jo volia dir la meva, explicar la meva història, que és diferent a la que han escrit d'altres i que ajuda a explicar-la tota i a entendre on som ara.

El model educatiu de la República que es veu esfondrat durant el franquisme és un dels temes de fons. Quina reflexió fas sobre aquest tema?
El franquisme va imposar la doctrina nacional catòlica per acabar amb la pedagogia renovadora que feia unes dècades que s'estava duent a terme i que pretenia formar persones lliures, crítiques i culturalment motivades (alguns mestres havien anat becats a Roma a formar-se amb la Maria Montessori, com l'Esteve, el personatge que està inspirat en Jaume Ministral Macià. A més a més de les anècdotes que m'havien explicat (com la del nen que va escopir al quadre de Franco i que va provocar un daltabaix), quan em vaig documentar em vaig adonar de la magnitud del crim pedagògic que havien comès. Un crim que mai es podrà recuperar. I no només metafòric: van assassinar molts mestres arreu del país.

La novel·la denúncia la pèrdua de drets individuals i col·lectius durant el franquisme. Fas èmfasi en la repressió de l’homosexualitat. Creus que no se n’ha parlat prou sobre aquest tema?
També era un dels temes que volia tractar, perquè serveix per parlar de la repressió i de la pèrdua de llibertats i drets en general (sexual, d'expressió, de les dones... tot el que avui encara reivindiquem); les coses que molestaven al règim, se les atacava amb tota la fúria, per no parlar de les dones, que és un tema que no cal fer-lo tema perquè sempre hi és.
Un dels personatges coneguts que el barri sent una mica seu (com d'altres que també surten a la novel·la perquè hi tenen un lligam, com Picasso, que hi va viure) es el pintor Ocaña (José Pézez Ocaña). Vivia a la plaça Reial i era un provocador: era la seva manera de lluitar pels drets dels homosexuals. La gent se'n reia però jo recordo mirar-lo amb admiració i fascinació, per atrevir-se a fer el que feia. Contrastava amb la por que havia percebut sempre a casa. Em fascinen els que tenen la valentia d'enfrontar-se i de lluitar contra les injustícies fins i tot posant en perill la seva pròpia seguretat.

De que et serveix l’ús de dues trames en dos espais temporals diferents?
Se'm feia estrany traslladar-me del tot a una època que, al cap i a la fi, no he viscut; necessitava un nexe i aleshores vaig pensar en fer dues trames que s'unissin de la mateixa manera que jo estic unida a aquest passat, una novel·la dins de la novel·la. L'Àngela, el personatge del present, l'escriptora que està a punt de fer els cinquanta, que també té la seva història, és el nexe entre jo i la novel·la que ella escriu però que escric jo, el nexe entre jo i el temps passat, el temps que no vaig viure però del qual he mamat.

Quina Barcelona (o quines Barcelones) veiem descrita a la teva novel·la?
Hi ha la Barcelona dels anys cinquanta, la de la infantesa de la meva mare, de la que sé més coses perquè me les ha explicat ella, i que són les que apareixen a la història de la Quima, una nena d'una família desfeta per culpa de la misèria, la malaltia i el masclisme, i que gràcies a la vocació del director de l'escola i d'un periodista adinerat que no té fills, acaba tenint una segona oportunitat, la que la majoria no van tenir. A la novel·la li havia de donar perquè tot no fos tan negre, fins i tot per mi mateixa, per poder alliberar d'alguna manera tot aquest passat de somnis robats que em pesa tant perquè se'ls va robar a la gent que estimo.
I també hi ha la Barcelona del Gòtic que he viscut jo. La transformació tan bèstia i tan desigual, tan descontrolada, em fa l'efecte. Jo anava amb bicicleta pel carrer i per la plaça Reial quan era petita; ara no hi ha nens que vagin en bicicleta per aquí. És una pena, com altres coses ue hi passen ara, tot i així no hi ha cap lloc on em senti millor; hi ha coses que ni el turisme ni l'especulació ni les drogues podran destruir: les façanes que jo miro, els carrers per on passejo i on hi ha els meus records estampats, encara hi són tot i que hi hagi botigues diferents i hi visqui gent diferent.

Tant a Com si fos ahir com a Des del balcó, fas un gran treball pel que fa a l’estil, els punts de vista, els personatges... Com t’influeix el fet que et dediquis professionalment a “ensenyar a escriure”?

Molt. Perquè haver-me dedicat a la literatura, com a editora i, els últims anys també com a professora d'escriptura, m'ha permès llegir molt, analitzar i dissecar textos, veure'n de manera aïllada les parts que els componen i el paper que hi fa ha cadascuna. Això permet treballar millor tots els aspectes que han d'estar al servei del propòsit narratiu. Crec que tot rau en la veu de l'escriptor, en com expliquis les coses, en crear el teu propi estil per aconseguir que una història, per molt que pugui semblar-se a les altres, sigui única i faci sentir i pensar coses que no han fet sentir ni pensar les altres. Això és el que busco com a escriptora, fer aquest camí que mai no s'acaba d'aprenentatge i creixement; tot just començo, només he escrit dues novel·les, i penso que aquesta emoció dels principis i el desig de fer-ho cada vegada millor és una força que mou.

Consulta la fitxa del llibre per a més informació.
Fes un tast de la novel·la.

© 2013 Ara Llibres S.C.C.L.
Tots els drets reservats

Subscriu-te al nostre butlletí




Temes d'interès: