Pau Riba

Sa meu mare

"No hi havia ocasió, per molt rara, aliena o allunyada dels seus principis i costums que pogués arribar a semblar, en què no acabés sobresortint, essent centre de totes les mirades, acaparant tota l’atenció. Pel seu positivisme, per la seva adaptabilitat, pel caient i l’escaient de la seva conversa, per la seva sana alegria… i pel seu somriure diàfan que ho il·luminava tot."

Si amb el foc del seu incipient primer queixal del (poc) seny, Pau Riba va dedicar a la seva mare, Mercè Romeva, la rabiüda cançó Mareta bufona, tot criticant aquell seu esperit naïf i rialler per sobre de totes les coses, en aquell primer Dioptria del qual han dit que és “una crítica ferotge a l’esperit petitburgès i a la família cristianoprogressista”, és mentre acompanya la mare en els seus darrers anys que s’hi retroba i reconeix en aquell mateix esperit naïf i en el seu viure rialler totes les virtuts del món.

Sa meu mare és un regal, un amorós homenatge partint dels darrers temps compartits per mare i fill. Parla de la fragilitat de la vellesa i de l’estimació filial sense límits i nari-nant se’ns endú de Barcelona a les fresques aigües de Cadaqués, a es Poal. Tot això, és clar, sense trair aquell punt gamberro que rega totes les fetes d’en Pau Riba.

Amb el suport del Departament de Cultura.

Què n'han dit?

“Escrit discursivament, amb frases llargues, una mica enrevessades, com la millor prosa de Pau Riba, combina talls d’un realisme objectiu sobre la vellesa, amb d’altres que tenen un aire de fantasia evanescent, amb flors, trons i objectes màgics.”

Julià Guillamon, Culturals La Vanguardia.

 

Fes-ne un tast