El llibre va prologat pel bisbe Joan Godayol i per Jaume Botey, professor d’història a l’UAB. Té una bibliografia de sis pàgines i un índex de matèries de deu.
—El seu llibre Última notícia de Jesús el Natzarè, prologat per Pere Casaldàliga, va aixecar ampolles. No vols brou, dues tasses?
Diuen que cada vuit minuts apareix un llibre en relació a Jesús. Malgrat les edicions i la versió castellana, tenia la sensació d’haver fet un volum per a experts o gent molt interessada en el tema. Volia presentar Jesús més a l’abast de tothom. Un Jesús rebel des de la infantesa, una rebel•lia covada en una Galilea insurgent, on l’hel•lenisme havia canviat els costums i els romans oprimien els camperols i les classes baixes tot imposant al món rural una societat comercial, on fins i tot de la terra, que per als jueus era de Jahvè, es podia comprar i vendre.
—Això queda molt clar a la primera part. Però Jesús es rebel•la contra el sàbat i la x’mità (descans dels camps cada set anys) i contra l’opressió de la dona en una societat jeràrquica i masclista, i fuig de casa… On va a parar?
Al costat del Baptista. El seduirà amb la metanoia, la conversió interior, i el tindrà per un gran profeta, fins que la seva mort a Maquerunt li trenca els esquemes. Per a Joan, apocalíptic, Déu faria un món nou. Jesús s’adona que cal arremangar-se les mànigues de la camisa i començar-lo a fer nosaltres. Farà deixebles itinerants i predicaran arreu de Galilea una “bona notícia”: un altre món és possible, el Malkut Adonai o el Regne de Déu, del tot oposat al de l’Emperador romà. Cal fer front al mal, a les malalties i a la pobresa, i acceptar tota mena de menjars i relativitzar el sàbat. A més Jesús presenta un Déu bonhomiós que subverteix l’ordre que diu que primer el penediment i després el perdó; el Déu de Jesús comença perdonant incondicionalment, cosa que no agradava gens als cappares de la religió. Ja és un heretge.
—En aquesta segona part he trobat dos punts sorprenents: els evangelistes no coincideixen amb el nom dels apòstols i… la missió galilea sembla que fracassà.
Així ho veuen darrerament els exegetes.
—Vostè dóna com a paràmetres del Regne, en la tercera part, les Benaurances, les paràboles, el Parenostre… I diu que Jesús era un nacionalista que insultava els pagans dient-los “gossos”!
Això dels “gossos” ho trobarà a Mc 7,28; exactament diu “gossets”, l’evangelista, per dulcificar l’insult. A Herodes Antipes també l’insulta: li diu “guineu” segons Lc 13,32. Jesús era producte d’un temps i una cultura; se sentia molt jueu i sabia molt bé que els seus enemics eren els romans. Recordi allò del tribut. Quan als textos esmentats, són del tot revolucionaris. Digui’m qui pot considerar feliços els famolencs, els pobres, els que ploren… Gandhi es queixava dient que els cristians tenim textos preciosos que no els fem prou cas.
—A la quarta part parla dels miracles i exorcismes (els anomena senyals i guaricions), de la comensalitat de Jesús en temps de fam, del canvi de concepte de Messies…
En tots els evangelis no deuen arribar a la trentena els miracles de Jesús i, alguns són elaboracions de les comunitats. No fou un gran taumaturg. Els miracles volen a explicitar d’altres coses. Altrament, Jesús tampoc no guareix, en general, afeccions fisiològiques, sinó la seva etiologia, la causa pregona que les expressava. I, això sí: trenca la cadena malaltia-pecat-culpa. Quant al canvi en la concepció del Messies és cert: passa de la imatge de triomfador a la de sofrent, gràcies a Isaïes. Pel que fa a la comensalitat, Jesús era criticat per assistir a àpats i banquets, tot i que, per a ell, la joia de la trobada era més important que el menjar. Per això ell voldrà fer un darrer sopar de comiat amb els seus amics. Les taules no li creaven problemes si no eren les dels canvistes i banquers, que convertien el Temple en una cova de negocis i lladronicis.
—Som a la darrera part del llibre, la darrera setmana de Jesús i a l’aparició dels primers cristians. Vostè diu que expulsant els canvistes, Jesús ensorrava el negoci pasqual del Temple.
Per Pasqua els jueus no sols compraven els anyells al Temple, sinó que pagaven delmes, impostos i altres càrregues. Però el Temple sols admetia moneda tíria. Si els canvistes no feien la seva funció, el negoci se n’anava en orris. Allò no es podia permetre. Però no l’acusaren d’heretge sinó molt pitjor: de sedició i de crim de lesa majestat.
—M’ha sorprès que en les primeres comunitats cristianes Jaume, germà de Jesús, controlés Pau, que aquest partís peres amb Pere, que el concili de Jerusalem fos un malentès, que de les catorze epístoles de sant Pau només n’hagués escrit set…
Doncs li asseguro que no m’ho he pas tret de la màniga. També dic que Jesús segurament era fariseu. Potser aquest llibre ajudarà a estar un xic més al dia i a despullar la imatge que tenim de Jesús d’oripells innecessaris. Jesús volia un món girat a l’inrevés de com el tenim, com els cristians d’avui hauríem de voler.
L’equip d’Ara Llibres
