Jessica Knoll, autora de ‘La noia que ho tenia tot’, va fer públic en una impactant carta publicada a Lenny Letter l’experiència que la va motivar a escriure el llibre, molts anys després d’haver estat víctima d’una salvatge violació per part de tres companys d’institut. Aquí tens un fragment d’aquesta carta.
—————————————————
“EL QUE SÉ
Per què dic la veritat sobre la violació que apareix a la meva novel·la, La noia que ho tenia tot
La primera persona que em va dir que m’havien violat en grup va ser un psicòleg, set anys després dels fets. La segona va ser la meva agent literària, cinc anys més tard, però ella no parlava de mi. Parlava de l’Ani, la protagonista de la meva novel·la, La noia que ho tenia tot, un llibre de ficció. El que m’he guardat per a mi, fins ara, és que els fets en els quals s’inspira, no ho són, de ficció.
Veig que la gent sent una intensa connexió entre l’Ani i jo, especialment els que em pregunten sobre la dedicatòria, que diu: “A totes les TifAni FaNellis del món. Ho sé.”
He corregut i m’he amagat i he esquivat el tema perquè estic espantada. Em fa por que la gent digui que el que em va passar a mi no és una violació perquè, durant molt de temps, ningú no ho va fer. Però a mesura que em preparo per fer la promoció del llibre i per respondre les dones que em pregunten, amb veu neguitosa però ferma, què volia dir amb la dedicatòria, què és el que sé?, arribo a una revelació simple però impactant: ara tothom ho anomena violació. Ja no hi ha cap raó per amagar el cap sota l’ala. No hi ha cap raó per no dir el que sé.
Sé que abans que tingués l’edat per poder conduir m’agradava un noi. Sé que vaig anar a una festa on la proporció de nois i noies no jugava a favor meu, vaig beure i vaig flirtejar amb el noi, estava enlluernada amb el noi, vaig beure una mica més, i llavors vaig perdre la consciència. Sé que em vaig despertar al terra d’una habitació.
Sé que el dolor és el que em va despertar després. Aquesta vegada el noi era a sobre meu, amb les espatlles pujant i baixant a un ritme insuportable. Vaig tornar a perdre la consciència, em vaig despertar al lavabo de genolls, davant del vàter ple de sang. Sé que era massa jove per entendre-ho.
Sé que després vaig notar un gust desagradable, i que mesos després, un matí en què ja no suportava més les rialletes dels meus companys, em vaig saltar les primeres classes del dia. Vaig passejar per la ciutat, em vaig aturar davant d’un restaurant xinès que acabava de preparar les safates de menjar del dia. Sé que vaig fer una queixalada del que devia ser un tros de glutamat monosòdic pur. Em vaig quedar glaçada, se’m va obrir una escletxa a la memòria, i em vaig adonar que allò era l’únic que podia descriure el gust que vaig notar aquella nit.
Sé que vaig anar a una clínica a buscar la píndola de l’endemà. Sé que tenia 15 anys i que buscava desesperadament guia i protecció, que algú premés el botó de «pausa» de la meva veu. El metge, una dona, em va escoltar mentre li explicava els fets d’aquella nit, 65 hores abans —vaig arribar a temps!—, i sé que quan li vaig preguntar si el que m’havia passat era una violació, em va dir que no estava qualificada per respondre la pregunta.
Sé que els companys de classe em deien puta. (A més d’una professora, una miserable dona cruel a la qual acabo de descriure utilitzant l’aposició, l’eina gramatical que ens explicava a classe quan va dir: «Per exemple, Jessica, una rata de centre comercial barat»). Ningú en va dir violació. Bé, ningú no.
Una vegada ho vaig anomenar violació. En una baralla amb el noi quan anàvem borratxos. L’endemà, aterrida per si els companys se’m tiraven a sobre encara més enfadats (pocs dies abans algú m’havia escrit a dins de l’armariet «puta de merda»), vaig trucar el noi i em vaig disculpar. Em vaig disculpar al meu violador per haver-li dit violador. Era dur, suportar tot això.
A partir de llavors, em vaig resignar a fer el meu paper. Què en treia d’alçar la veu si l’únic que n’obtenia era el meu propi eco? Igual que l’Ani, l’única manera que coneixia per sobreviure era rient ben fort de les bromes dels meus violadors, parlar en veu baixa a les noies cruels, i centrar-me a obrir el meu propi túnel per sortir d’allà. Sé que quan vaig ser lliure, em vaig obsessionar a reinventar-me a mi mateixa. No perquè no volgués que ningú del meu passat em trobés, sinó ben al contrari, de fet. Estava segura que amb un vestuari de primera, una feina glamurosa i un anell al dit abans dels 28 anys, podria superar la meva reputació. Que si tothom del meu passat em pogués veure tan ben arreglada, tan ben instal·lada a la ciutat de Nova York, tan assenyada, al final la meva veu es faria escoltar.
Sé que vaig cometre l’error de pensar que viure bé és la millor venjança. Però amb el temps em vaig adonar que viure bé aparentment no és el mateix que viure bé realment. I encara que no fos així, la venjança no ofereix curació. La curació arribarà quan em tregui de sobre la vergonya, quan m’arrenqui el vel de la veritat.
M’hi esforço, però ho tinc rovellat això de dir la veritat. El dia que vaig exposar aquest text, se’m va acostar una dona en una festa de promoció del llibre a New Jersey. «Has dit que vas fer una mica d’investigació per escriure el llibre», va dir. «Has entrevistat una víctima de violació?». Merda. «Una cosa semblant al que li va passar a l’Ani em va passar a mi», vaig respondre per primera vegada a la vida, i la dona em va agafar el canell i me’l va estrènyer, amb llàgrimes als ulls, mentre jo somreia i insistia amb un falset estrany: «Estic bé! No passa res!».
No estic bé. Sí que passa. Però finalment ha sortit la veritat, és el que sé, i això ja és un començament.”
—————————————————
Jessica Knoll és autora de ‘La noia que ho tenia tot‘, un best-seller a la llista del The New York Times. Fragment carta publicada a Lenny Letter.
