Fins i tot enmig de la foscor absoluta, en un dels llocs més perillosos i insalubres del planeta, s’hi poden obrir escletxes d’esperança tan lluminoses que transformen vides per sempre. Al camp de refugiats de Xatila, on malviuen 40.000 persones en un únic quilòmetre quadrat, aquesta llum va entrar amb el Majdi, un carismàtic pintor palestí que va crear un equip de bàsquet femení per apartar les noies d’un destí dramàtic que sempre comença amb un matrimoni infantil forçat i les condueix sense remei a una espiral de drogues, maltractaments i crims d’honor. El seu primer objectiu era salvar la seva pròpia filla, la Razan, que aleshores tenia 12 anys i l’abisme a tocar. Porta a porta, el Majdi convenç altres pares que les seves filles poden trobar en aquell equip un espai saludable de trobada i compromís que millori el seu futur. Que els doni confiança i autoestima. És així com nenes que no tenien rutines de nenes aprenen a jugar.

Una dècada després d’aquella feliç iniciativa, no exempta de riscos i boicots per part de la comunitat, la periodista Txell Feixas relata la història personal del Majdi —esdevingut un líder natural al camp— i ens endinsa en les històries colpidores de la Razan —que cau en un matrimoni pervers i fatal però aconsegueix sortir-ne a temps—, la Basma —la mare, un puntal imprescindible—, la Cadira —entrenadora de criquet que agafa el relleu al Majdi amb iniciatives noves per empoderar les nenes— i tota una nova generació de jugadores. Nenes que han descobert, gràcies a la determinació de les dones valentes que treballen en col·lectiu i que no volen que caiguin en els seus mateixos errors, que poden somiar si algú els mostra la manera d’obrir els ulls. Que poden ser nenes. Que poden ser elles mateixes. Que poden, senzillament, ser.